Aplaudiments, Carles Casanovas

Benvolguts companys.

Aprofito l’avinentesa i les bones paraules del nostre company Carles Casanovas, que ens parla dels aplaudiments, per ampliar una mica més aquesta secció.

Dintre de les diferents mostres que podem trobar de divulgació en aquest apartat, a través d’aquests escrits també hi podem trobar com mostrar aprovació o desaprovació vers un espectacle, concert, cantada, etc...

Pel que fa al bloc i la meva opinió, sempre he mirat de ser positiu, de positivitzar tot allò relacionat amb el món de l’havanera i el cant de taverna, però hi ha hagut vegades que m’ha estat impossible trobar la part bona i ha estat quan he dit les coses pel seu nom, malgrat que a alguns cercles, grups o persones els hi hagi quedat marca (tenen la pell molt fina). Aquests tampoc entendran l’escrit, aquests no intentaran millorar doncs només es veuen el seu melic, només pensen el lo bo i lo bé que ho fan, i que la resta no els arriba a la sola de les sabates...

A l’escrit jo només li vull afegir el fet que com faig a les cròniques del bloc i com a mostra de desaprovació vers allò que veig o escolto i no m’agrada es no parlar-ne, malgrat que ha vegades, com ja he dit, m’ha estat impossible donar la meva opinió i el meu punt de vista positiu.

Gaudiu de l’escrit.

Aplaudiments

“El fet d’aplaudir és un acte completament espontani que ve de temps pretèrits. Els Grecs i els Romans ja aplaudien en el teatre, en els discursos, en els concerts com a signe d’aprovació del fet que acabaven de presenciar. Que aquesta manifestació corporal és de caràcter instintiu, és molt evident, des del moment que aplaudeixen els nadons i els mateixos ximpanzés quan estan contents o els agrada alguna cosa.

De la mateixa manera que en la vida hi ha mesura per a tot, entenc que a l’hora d’aplaudir també hi hauria d’haver-hi nivells.

No sempre la totalitat de la manifestació cultural que acabem de veure ens plau, però aplaudim, de forma moderada, perquè reconeixem l’esforç o la feina, sovint ben feta, dels artistes. No tot és el guió, o una cançó, o una frase. Les posades en escena solen ser complexes i intervenen molt factors en el total d’una obra.

Així doncs, aplaudint, demostrem el nivell d’acceptació que ens provoca el que acabem de veure. Si aplaudim molt, fort i de forma prolongada, donarem a entendre que, l’espectacle, ens ha agradat. Si aplaudim moderadament i durant una estona ajustada, donarem a entendre que l’espectacle ha estat correcte. Si aplaudim poc i fuix, voldrà dir que la cosa no ens ha agradat massa.

D’aquesta manera, podríem dir que, la nostra societat, valora les manifestacions culturals del 1 al 10. En aquesta hipotètica escala de valors, no hi figura el valor ZERO.

Sovint aplaudim “modos a perdre”. Encara que no ens hagi agradat llei, aplaudim només per inèrcia o per que és el que hem fet sempre.

No sembla bona praxi aplaudir una cosa que no ens ha agradat, ben mirat, és una manera d’enganyar o de mentir, ja que manifestem bon grat quan és justament el contrari.

Aplaudir el que no t’agrada és desfavorir l’espectacle. Els aplaudiments mal expressats, fan molt mal, més del que ens pensem i no només als causants d’aquests aplaudiments, sinó al gènere que representen. Son, en bona part, culpables de que la nostra cultura no aconsegueixi nivells més elevats.

Quan una cosa no ens agrada no cal aplaudir, encara que ho facin la senyora o el senyor del costat. No val enganyar a l’artista, perquè hi ha el perill de que s’ho cregui.”

Carles Casanovas i Rigall.

Salut, força i havaneres a dojo!.

Parlem de drets d'autor, Carles Casanovas

Al voltant d'una taula i entre companys, ha sortit més d'un cop aquesta conversa, i ara, en el nostre benvolgut Carles Casanovas ens ha fet arribar un escrit en el qual ens explica el valor dels drets d'autor.

Moltes vegades, no hi fem cas, però en aquest bloc, sempre que m'és possible, menciono l'autor tant de la música com de la lletra, per què penso que és important saber-ho, i és de llei poder agrair-li, si es té ocasió, aquella lletra o música que tant ens ha agradat.

Quan comparteixes certes preocupacions, com la que ens explica tot seguit en Carles Casanovas, quan vas a certes cantades escoltes diversos grups d'havaneres que els esgarrifa mencionar l'autor de certes peces i tot per què estan en altres grups.

Grups com Arjau, Bergantí, L'Espingari, L'Empordanet, Morralla, Peix Fregit i Port-Bo entre altres, son grups que habitualment en cada peça anomenen els seus autors. No fan llargues explicacions, no cal, però deixen palès qui n'és l'autor per a qui li pugui interessar.

Tal com he anomenat aquests grups, no ho faré amb altres doncs no cal posar noms, però n'hi han i força, que d'una manera subtil i sense voler, passen per alt l'autor de "certes" peces. El que ha escrit l'article ja coneix prou bé les vegades que se'l menciona en depèn quins indrets tot i que les seves peces acostumen a ser les mes interpretades pels grups d'havaneres, però no us preocupeu que ja intentaran passar per alt qui és l'autor. En canvi quan l'autor és un d'ells, ja hi som, "a bombo i platillo" ho pregonen...

Si us plau, amb una mica de bonhomia aconseguirem dignificar les persones i a tothom que ha intentat treballar pel gènere que no és tan complicat. Les enveges que se les empassi un altre veí de l'escala que al meu replà estem molt ben avinguts...

Us deixo l'escrit, gaudiu-lo i si ho trobeu adient, compartiu.

PARLEM DE DRETS D’AUTOR?

Parlar de drets d’autor en el món de la cultura popular i tradicional resulta senzillament esgarrifós. Ja sabem que aquest tema no gosa de massa acceptació per part del públic en general, potser per desconeixement o per la mala imatge que ens han deixat darrerament alguns gestors de la Societat General d’Autors i Editors.

És molt fàcil entendre els drets d’autor d’un escriptor. Treballa durant uns mesos, publica i cobra un percentatge per llibre venut. Si agafem per exemple un dramaturg, la cosa es complica un xic més però també s’entén prou bé. Escriu durant una temporada i estrena l’obra. Aquí intervenen els actors que cobren per l’ interpretació com qualsevol treballador. L’autor cobra drets en funció de les entrades que es venen en cada representació. Aquest percentatge de l’entrada, igual que el del llibre de l’escriptor, el gestiona l’ SGAE. Una vegada descomptades les despeses d’administració i el corresponent IRPF, l’autor cobra per la seva obra. En tots els casos, quan més èxit té l’obra més repercuteix en l’autor.

Doncs bé, si parlem de música popular i tradicional, concretament de Sardanes i Havaneres o Cant de taverna, ah noi!!! la cosa és diferent. Bé, no és que sigui diferent, és que gairebé no existeix aquest dret d’autor. Els autors d’aquests gèneres son els socis més ignorats i maltractats de l’ SGAE i també ho son per part del músics executants de les seves obres i sovint pels organitzadors dels actes.

D’entrada la majoria d’audicions i cantades son gratuïtes pel públic assistent, aquí comença el problema. Al no cobrar entrada, no es pot descomptar la part dels autors. En aquest casos, és l’organitzador del acte el responsable de pagar a l’ SGAE. La immensa majoria de vegades això no passa.

Les formacions de músics de cobla i de cantaires de taverna utilitzen diferents peces de diferent autors. Per això estan “obligats” a presentar a SGAE per cada actuació, una fulla de declaració d’obra, relacionant els títols de les peces interpretades amb el nom dels autors corresponents. D’aquesta manera, SGAE podrà repartir entre els diferents autors socis, previ descomptes corresponents, el que teòricament han de pagar els organitzadors. Doncs bé, aquesta fulla rares vegades existeix. Als músics i cantaires els hi representa una murga haver d’omplir un full on ells no tenen res a guanyar i molt sovint no ho fan, sense adonar-se’n que el catxet que guanyen per la seva actuació és gràcies a les peces d’aquest autors que acaben d’utilitzar, ignorar i menysprear.

D’altra banda, l’ SGAE, hauria de procurar que aquest full s’omplís vetllant així pels drets dels autors perquè aquest és justament el leitmotiv de la seva existència. Doncs tampoc. Abans, de tant en tant, passava per les audicions i cantades un representant de l’ SGAE amb una fulla de declaració d’obra perquè l’omplissin els músics. Ara, ni això. A aquests representants no els hi surt a compte ni desplaçar-se per la minsa quantitat que els hi donen per cada fulla que presenten.

Conclusió, ningú, que no sigui autor, té cap interès en omplir aquesta fulla. Si no hi ha fulla no hi ha repartiment. Dona ben bé la sensació de que a SGAE no l’hi interessa massa aquesta fulla. Així no ha de repartir res i pot quedar-se ella els diners.

De la mateixa manera que la Seguritat Social obliga als músics a estar donats d’alta per poder actuar, l’ SGAE hauria d’exigir la fulla de declaració d’obra abans de l’actuació. Fins i tot, podria ser una mateixa fulla per tota la temporada, o per varies actuacions, si son similars. D’aquesta manera s’estalviarien els músics la murga d’omplir-la cada vegada.

Arribats a aquest punt, la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana, hauria de moure fitxa intervenint en aquest fet tant injust. Vetllant pels autors també vetllaria per garantir el futur d’aquests gèneres tant nostres. Podria actuar de mitjancer a tres bandes, per trobar una solució que a ben segur que hi és.

El que està clar és que alguna cosa s’ha de fer per solucionar aquesta ignomínia que pateixen els autors de música popular des de fa tant de temps.

Carles Casanovas i Rigall

Salut, força i haveneres a dojo!